Margarida

Sala d’estar d’en Fermi: Un sofà a una banda, taula amb cadires a l’altre. El Fermi jeu al sofà, La seva neta, Laura, prepara sopar per un a la taula.

LAURA: Sobretot, avi, avui no em faci com ahir, que m’he trobat tot el plat i els tuppers que l’hi va deixar la mama plens…

FERMI: Es una forma de protesta. Si un no protesta, no aconsegueix res…

LAURA: Aleshores que fa, una vaga de fam? I que pretén aconseguir amb això?

FERMI: Que tu i ta mare aprengueu a cuinar.

LAURA: Que diu ara? Miri que la mama i jo prou feina fem venint aquí a cuidar-lo!!

FERMI: Ja ho se, ja, que si no fos per que us sentiu malament deixant-me aquí sol, no us veuria el pel!!! No soc el que es pugui dir… una companyia agradable.

LAURA: No s’ho cregui pas, això… nomes es que es queixa tant, que… podria mostrar-se una mica mes agraït!!

FERMI: Tens raó: no crec que rentar-li el cul a un vell sigui algo gaire agradable… be, encara que suposo que hi ha gent per tot: gerontofils, crec que els anomenen. Mira, tu trobem una gerontofila que sigui guapa, joveneta i amb unes bones mamelles, i no hauràs d’aguantar-me mes.

LAURA: Peró quines coses te… Que diria la iaia si encara fos viva!!

FERMI: Que diria la Margarida? Se me’n fot el que digues… poder l’hi aniria be un altre gerontofil per ella!!

LAURA: La iaia posant-li les banyes amb un jovenet? Peró quines coses se l’hi acuden! Si nomes que parlessin de sexe a la tele, es posava tota vermella de vergonya, la pobre!!

FERMI: Que m’has de dir… A ella, totes aquestes bromes, tot allò del destape i els topless a la platja, la escandalitzaven, pobre… i a mi m’agradava provocar. Era ben fàcil: com que va anar a un col•legi de monges…

LAURA: La troba a faltar, oi?

FERMI: (una mica als núvols) A vegades crec que no hi hauria d’haver sortit. Hi hauria encaixat be, de monja…

LAURA: Se l’estimava molt, diu la mare, que sempre l’hi feia costat.

FERMI: Si, es veritat.

LAURA: Be, he de marxar… espero que aquest cop s’ho acabi tot, que cada dia el veig mes prim!!!

FERMI: Es per que estic a dieta.

LAURA: Sempre de broma, no canviara mai… I cuidis!! Adéu!! Demà vindrà la tieta!

FERMI: Adéu, adéu…

(La Laura marxa. El Fermi es queda sol a casa. Comença a buscar entre els coixins del sofà, treu una petaca/ampolla. Segueix buscant, treu un cendrer. i segueix buscant, treu un paquet tou de cigarretes. Mira dins el paquet, fa un soroll de fastidi, s’aixeca, busca a la taula agafa un encenedor i torna al sofà. Fa un trago de la petaca, s’encén una cigarreta i fa cara de relaxat mentre treu fum)

FERMI: Margarida, Margarida…(es queda com ensimismat) La Margarida era un tros de pa. Tenia molt bon cor! (fa una calada) La Margarida… la Margarida va ser sempre com l’hi van ensenyar a ser. Una dona responsable. Discreta. Sabia com estar i sabia quan callar. (pausa) I sabia cuinar. I cosir. I tenia tota la casa neta com una patena. I va educar els nostres fills increïblement be: amb disciplina i amor. Amor si… La Margarida… per sobre de tot, la Margarida em va estimar. I jo… jo a ella no. Mai.
(pausa)
Es ben cert, per a que amagar-ho? Jo a la Margarida no la vaig estimar mai. Poder… poder al principi, em vaig encarinyar. D’ella. O de les seves virtuts. Per que calia casar-me… be, calia, es lo normal, el que fa tothom, no? O al menys a aquella època era així… Casar-te, formar una família… i ja t’enamoraràs amb el temps, deien. Peró no va ser així. I jo em preguntava de qui era la culpa.

La Margarida era, sobretot, discreta. I submisa, mai va dir una paraula fora de to, mai no em ca contradir! La Margarida era… era… insuportable.

Que feia jo amb ella? La meva vida era un avorriment i ella estava sempre alla per a recordar-m’ho. Aleshores vaig començar a tenir aventures. No m’en amagava pas, davant d’ella!! I com va reaccionar? O acceptava! Mirava cap a l’altre banda! Com algo natural que fan tots els homes…

Jo era infeliç. La volia lluny de mi! Peró… no podia divorciar-me. I… tampoc podia separar-me. Ningú a la meva família hauria acceptat tal deshonra. Estava condemnat a viure tota la meva vida al costat d’aquella santurrona, d’aquella avorrida mare exemplar,(s’aixeca a mitja frase) dins aquell temple al conformisme, el tedi, l’avorriment i la mediocritat, a una vida gris i sense escapatòria!! Sense… sense escapatòria?
(va al costat del sofa)
Llavors, una nit, plorant d’infelicitat mentre ella dormia al meu costat, vaig agafar un coixí (agafa un coixí). I…. i vaig decidir que no hi havia cap altre manera (fa com si escanyes el respaldo del sofà) I la Margarida es va despertar, i va intentar treure-se’m de sobre, i va intentar cridar, i… i de sobte, va deixar de fer força. Encara no era morta, per que deixava de lluitar?? Ho va fer per… per complaurem!!!

Margarida!!! Idiota!!! Peró que cony fas??? Lluita!!! Rebel•lat!!! Que et bulli la sang a les venes, per un cop a la teva vida!!!

Peró no. La Margarida va morir per complaurem. De bon cor. Submisa. Per estimar-me.

Doncs saps que, Margarida?? Que, un cop morta, jo vaig ser… feliç!! I em vaig sentir lliure! Sense pagar els comptes que, per venjar-te, no em demanaves! I men vaig anar de fulanes, i… i mentre me les tirava cridava el teu nom, MARGARIDA!!! Podreix-te al infern, Margarida!!

(S’asseu i comença a plorar)

Margarida… Margarida…

Anuncios

Un pensamiento en “Margarida

  1. al llegir-ho encara recordo les frases… Amb un any no es pot dir que hagues fet molts teatrillos, impros, etc.. pero aquest el recordo amb molt de carinyo!!
    un peto Ian!

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s